LLIBRE II – LA CAIGUDA DE FOULSHAM
“Les coses no són el que semblen. No et refiïs mai de les coses”
Traducció Elena Martí i Segarra
Blackie Books
335 pàgines
Continua la saga de la família de drapaires londinencs de cognom Iremonger. Possiblement la més rica de l’Anglaterra del seu temps.
En el primer llibre, Els secrets de Heap House, podríem dir que explicava la composició de lloc: Iremonger venia a ser una adaptació anglesa de la paraula ferroveller o fins i tot drapaire, i gràcies a la gran quantitat de residus que generava la gran metròpolis de Londres, la família Iremonger van passar a ser una de les més riques, si no la més rica, de la capital. Però els immensos femers portaven unes malalties concretes i específiques, una de les quals consistia en que els humans podien convertir-se en objectes, com ara una aixeta, una cullera o un tros de canonada de plom, per exemple. Però la família va descobrir que hi havia una manera d’esquivar aquesta transformació, i consistia en no separar-se mai d’un objecte de naixement, o sigui, d’una persona que havia esdevingut objecte. En aquest primer llibre hi apareixen dues persones protagonistes, una d’elles pertany a la família Iremonger, en Clod, i l’altra no, l’altra és una serventa, Lucy Pennant, que té la gosadia d’enamorar-se de’n Clod. I això no pot ser bo per la família.
A la sinopsi de la contraportada d’aquest segon llibre hi diu “Ara en Clod, l’escoltador, i la serventa Lucy Pennant han sucumbit a la maledicció familiar i s’han convertit en uns objectes indefensos: en Clod, que ara és una moneda d’or que molts es volen apropiar, va cap a Fpulsham, la ciutat infecta de l’altra banca del mur; la Lucy, transformada en un botó insignificant, espera abandonada en la immundícia dels Cúmuls que algú es fixi en ella i la tregui d’allà. I continua: Si com a mínim poguessin continuar junts. Si com a mínim trobessin ajuda i poguessin, per fi, enfrontar-se als que volen eliminar-los. Com tots els llocs maleïts,Foulsham ha creat molts monstres. Alguns ni tan sols recorden qui són. Però allà no hi ha justícia ni esperances, allà uns pocs decideixen el futur dels innocents, els monstres poden ser els millors aliats.
O sigui, que enn el segon llibre els veiem convertits en objectes. Però per aquelles coses de la màgia o de l’evolució, tots dos recuperen la seva personalitat humana i, per més guanys, també es retroben l’un a l’altre en aquest amor etern que perdura (i segurament perdurarà) al llarg de la història. En Clod té la virtut de ser “escoltador”, o sigui, que a diferència de la resta dels humans escolta allò que diuen els objectes, i aquesta qualitat fa que hi pugui parlar, hi pugui dialogar i fins i tot els pugui demanar ajuda quan les circumstàncies ho requereixen.
Foulsham, ja ho sabeu, és un barri molt degradat dels afores de Londres, fins al punt que s’hi van construir unes muralles per evitar que els seus habitants es poguessin mesclar amb la població de la capital. Presoners doncs entre dues muralles, la de la ciutat de Londres i la que els separa dels cúmuls de deixalles, viuen de treballar en aquests immensos femers que anomenen cúmuls. Aquesta dependència del lloc de treball té l’avantatge de proveir-los de menjar i de casa, però també té molts inconvenients, el més important dels quals és l’abús que en fa la família Iremonger en disposar d’ells com si es tractessin d’autèntics esclaus. I això no ho poden tolerar ni Clod ni la minyona LucyPennant. I com diuen a la tele fins aquí puc explicar. Ara haureu de ser vosaltres els qui esbrineu què passa al llarg d’aquestes més de tres-centes pàgines d’aquest segon llibre.
Jo ni us recomano ni us desaconsello que llegiu el llibre. A mi no em desagrada i per això encara llegiré la tercera entrega d’aquesta saga. Vosaltres potser pensareu diferent i direu que és una història estrafolària que no s’aguanta per enlloc. Qüestió de gustos.
Aleix Font, 24 de gener de 2026.
